I have too many obstacles to get out, it requires a lot of effort on my part, with no help from anyone and I do not see that this effort, no matter how titanic it may be, results in a substantial improvement of my personal situation.
I am 45 years old, with no real capacity to achieve economic subsistence to be totally autonomous, with no possibility of curing my illnesses (since they are chronic), with no possibility of relating in a healthy and enriching way with other people (due to Asperger's, I suppose), with hardly any family network to support me (I only have my 79 year old mother, my older sister and her son -whom I do not know- . . the rest of the family I don't know, they are strangers to me -they are the kind of family you sometimes hear talking at home but have never seen, i.e. distant relatives-).
And here I go on and on until I am completely exhausted.
//
Tinc masses trabes per ensortir-me'n, requereix molt d'esforç per la meva part, sense ajuda de ningú i no veig que aquest esforç per titànic que sigui resulti en una millora substancial de la meva situació personal.
Tinc 45 anys, sense capacitat real d'aconseguir subsistència econòmica per ser totalment autònom, sense posibilitat de guarir les meves malalties (doncs són cróniques), sense possibilitat de relacionar-me de forma saludable i enriquidora amb d'altres persones (degut a l'Asperger, suposo), sense gairebé un teixit familiar en el que recolzar-me (només em queda ma mare amb 79 anys, ma germana gran i el seu fill -que no conec-.. la resta de la família no la conec, són estranys per mi -es d'aquesta família que sents de vegades parlar a casa pero que no has vist mai, és a dir parents llunyans-).
I aquí segueixo i seguiré fins que m'esgoti del tot.