The impact of the disorder on your daily life is usually assessed, not the disorder itself. Otherwise it would be a very dangerous precedent that would establish new lines of action in favor of the supporters of eugenics, the very opposite of the freedom of decision that the users of this forum seek.
I don't like leaving our lives in the hands of other people, this has always been the problem of those who decide on the lives of third people, whether it is to impose the death penalty on an inmate or to free anyone to decide on its own end.
So I say yes, that you can argue the daily suffering you feel and that makes it impossible for you to enjoy the environment where you live in order to assert your rights before the request for euthanasia (if it is available and within your reach) . And at the same time I tell you no, that the disorder is not the defining cause that makes your request accepted (it would be a good problem for everyone).
//
Normalment es valora l'impacte del trastorn en la teva vida diária, no el trastorn en si. Sino sería un precedent molt perillós que establiría noves línies d'actuació en favor dels partidaris de l'eugenésia, tot el contrari de la llibertat de decisió que busquem els usuaris d'aquest fórum.
No m'agrada gens deixar les nostres vides en mans d'altres persones, aquest sempre ha estat el problema dels que decideixen sobre la vida de terceres persones, sigui per imposar la pena de mort a un reclús o per deslliurar a qualsevol persona de decidir sobre el seu propi final.
Així que jo dic que si, que pots argumentar el patiment diari que sents i que t'imposibilita de gaudir del entorn on vius per tal de fer valer els teus drets davant la petició de l'eutanàsia (si està disponible i al teu abast). I alhora et dic que no, que el trastorn no és la causa definitória que fa que s'accepti la teva sol·licitud (sería un bon problema per tothom).
