There is a missing point:
The refusal of others to relate to you. This is what happened to me since I was 2 years old. Somehow at the age of two, the other children in the nursery did not want to relate to me. The natural instinct of exclusion towards others, if they are different (thrown out of the group), is already present from an early age, it's nothing cultural nor can I look down on anyone for acting naturally... survival of the tribe is above all else, always.
This continued when I was 4 years old in another school, always the indifference of the others towards me or the exclusion from the game, and I always tried to put myself in the middle to play. What I never understood is why the teachers treated me the same way (indifference or active isolation from others - I was punished for a whole school year without going out to the playground after lunch because I didn't know how to peel fruit - every time I passed in front of the IPSE school I remember... but one day they let me go out to play, hurrah, even once when they gave out candy in class, because of a student's birthday, I was left without - at least an explanation? -). Even when I got lost at school, no one bothered to try to find me (it happened to me on carnival day, I met my sister by chance -we are a year and a half apart- and I stayed by her side).
When I was 5 years old I was already in another school and the treatment was already different from the teachers (they took me into account) but there was a problem when I was 6 years old (I was hit by a ball, one of a more advanced grade and I got a cut in my mouth due to the impact), I did not understand what happened, but there was a fuss and a fight both at school and at home.
I had enough of everything, I got tired and then I decided that I would involve myself the least with others, I stopped trying to relate to a certain level and I just stayed in classmates. And so on for the rest of my life since I was 6 years old.
Even so I recognize that life has treated me well, as I have not been harassed or mistreated, they have simply forgotten about me and it is not so bad after all... I am a very free person to do and think what I want and I have traced my life around this, as it did not harm anyone (not even myself, actually I have benefited from this to reach the age of 44).
So you could say that my loneliness comes from the beginning from the refusal of others to relate to me.
// CASTELLANO:
Hay un punto que falta:
El rechazo de los demás a relacionarse contigo. Es lo que a mí me ocurrió desde los 2 años. De alguna manera a los dos años los demás niños de la guardería no querían relacionarse conmigo. El instinto natural de la exclusión hacia los demás, si son diferentes (echar fuera del grupo), ya está presente desde pequeños, no es nada cultural ni puedo despreciar a nadie por actuar conforme es natural.. la supervivencia de la tribu esta por encima de todo, siempre.
Eso continuó a los 4 años en otra escuela, siempre la indiferencia de los demás hacia mí o la exclusión del juego, y eso que yo siempre intentaba ponerme por enmedio para jugar. Lo que nunca entendí es porque por parte de los profesores el trato era igual (indiferencia o aislamiento activo de los demás -me pasé castigado todo un curso sin salir al patio después de comer porque no sabía pelar la fruta-, cada vez que pasó por delante de la escuela IPSE me acuerdo... pero un día me dejaron salir a jugar, ¡viva!, incluso una vez cuando repartieron caramelos en clase, debido al cumpleaños de un alumno, yo me quedé sin -¿una explicación al menos? -). Es que incluso cuando me perdía por la escuela nadie se molestaba en intentar encontrarme (me pasó el día de carnaval, me encontré a mi hermana por casualidad -nos llevamos año y medio- y me quedé a su lado ).
A los 5 años ya estaba en otra escuela y el trato ya era diferente por parte de los maestros (me tenían en cuenta) pero hubo un problema a los 6 años (me dieron un pelotazo, una de un curso mas avanzado y me hicieron un corte en la boca debido al impacto), no entendí que pasó, pero hubo follón y bronca tanto en la escuela como en casa.
Ya tuve bastante de todo, me cansé y entonces decidí que me implicaría lo mínimo con los demás, dejé de intentar relacionarme a un nivel determinado y me quedé en simplemente compañeros de clase. Y así el resto de mi vida desde los 6 años.
Aún así reconozco que la vida me ha tratado bien, pues no he sido acosado ni maltratado, simplemente se han olvidado de mí y tampoco es tan malo al fin y al cabo... soy una persona bien libre de hacer y pensar lo que quiera y he trazado mi vida en torno a esto, ya que no perjudicaba a nadie (ni siquiera a mí mismo, en realidad me he beneficiado de esto para llegar a los 44 años).
Así que se podría decir que mi soledad viene de inicio del rechazo de los demás a relacionarse conmigo.
//CATALÀ:
Hi ha un punt que falta:
El rebuig dels altres a relacionar-se amb tu. És el que a mi em va passar desde els 2 anys. D'alguna manera als dos anys els altres nens de la guardería no es volien pas relacionar amb mi. L'instint natural de l'exclusió cap als altres si són diferents (fer fora del grup) ja és present de ben petits, no es pas res cultural ni puc menysprear a ningú per actuar conforme és natural.. la supervivéncia de la tribu està per sobre de tot sempre.
Això va continuar als 4 anys en una altre escola, sempre la indiferéncia dels altres cap a mi o l'exclusió del joc, i això que jo sempre intentava posar-mi pel mig per jugar. El que no vaig entendre mai es perquè per part dels professors el tracte era igual (indiferéncia o aillament actiu dels altres -em vaig passar castigat tot un curs sense sortir al pati després de dinar perquè no sabía pelar la fruita-, cada cop que pasó per l'escola IPSE m'enrecordo... pero un dia em van deixar sortir a jugar, visca!, fins i tot una vegada quan van repartir carmels per una festa d'aniversari jo em vaig quedar sense -una explicació al menys?-). Es que fins i tot quan em perdia per l'escola ningú es molestava en intentar trobar-me (em va passar el día de carnestoltes, em va trobar ma germana per casualitat -ens portem any i mig- i em vaig quedar al seu costat).
Als 5 anys ja era a una altre escola i el tracte ja era diferent per part dels mestres (em tenien en compte) però va haber un problema als 6 anys (em van donar un cop de pilota un d'un curs mes avançat i em van fer un tall dins la boca a causa de l'impacte), no vaig entendre que va passar, pero hi va haver merder i bronca tant a l'escola com a casa.
Ja en vaig tenir prou de tot, em vaig cansar i llavors vaig decidir que m'implicaria el mínim amb els altres, em vaig deixar d'intentar relacionarme a un nivell determinat i em vaig quedar en simplement companys de classe i prou. I així la resta de la meva vida desde els 6 anys.
Tot i així reconec que la vida m'ha tractat bé, doncs no he estat ni assetjat ni maltractat, simplement s'han oblidat de mi i tampoc és tan dolent al cap i a la fi... sóc una persona ben lliure de fer i pensar el que vulgui i he traçat la meva vida al voltant d'això, ja que no perjudicava ningú (ni tan sols a mi mateix, en realitat m'he beneficiat d'això per arribar als 44 anys).
Així que es podría dir que la meva soledat ve d'inici del rebuig dels altres a relacionar-se amb mi.
