Dead Ghost
Mestre del Temps
- May 6, 2022
- 1,338
I don't take medication, I refuse. During my lifetime I took a lot of them, when I was little (a month old baby) I was given Luminals (phenobarbital) for seizures and then switched to luminaires which are a lower dose, I was taking this shit until 9 years.
Although it was not because of the anxiety, it became very evident at the age of 11 and I think it has to do with stopping taking the medication. I also think it affected me quite negatively when it came to relating to other people and performing at school.
Later, at the Institute, as I kept vomiting every few weeks, I became addicted to Primperán (metoclopramide), took it daily for nausea, and took it for seven years in a row on my own. that he was a barbiturate and that what he was doing was reducing anxiety along with gastric motility-, I would say until the age of 21.
When I stopped taking it, at the age of 26-27, I regained my anxiety, along with depression, OCD (within what would be Asperger's, but then I didn't know it) and no I know more. A general practitioner prescribed diazepan to me - I only took it for two days - and a few days later a psychiatrist prescribed me Anfranil (clomipramine hydrochloride) which I did not tolerate as it left me unconscious and then we finally tried citalopram. I was not warned that the vision I would lose was irretrievable, so it seems that farsighted people do not regain their vision when they stop taking the medication (I have already been confirmed by too many opticians and ophthalmologists) ... the prospects in Spain do not indicate passage between the irreversible side effects of citalopram.
And the daily nightmares of blood and liver that I suffered for 3 years in a row (and I have never had them again since 2009), the fact that I could not relax my hands (my palms were left wide open and tense), not being able to walk fast (the sight seemed like throwing water on a newly painted mural and everything seemed to dilute), my hands were shaking and I had to stop drawing and playing on the console and go from buying a coveted bike good balance and fell with one I took for rent). I gained 14 kilos and my blood pressure was 15 (when I still have 10 today, which is my usual). Seriously, citalopram is for never going to see a doctor again. Not even at work was I treated as an equal, just as if I were an unskilled fool (which I really am but not as exaggerated as medication made me seem).
A year and a half later (after leaving my job voluntarily because the GP refused to discharge me if I hadn't taken an anxiolytic before - echoes, the antidepressants still, but the anxiolytics that put them where I was able to do it-), towards the end of 2010, they gave me mianserine ... of all the medications I have always taken the lowest possible dose despite the obvious adverse effects they cause me. This medication released or inhibited all the bad warts I was carrying inside (luckily no one got hurt), and despite taking half the recommended minimum dose I started to get hemangiomas in my liver that stopped appearing when I went stop arresting her in 2015.
I have not taken any more medication, it is also true that my health has deteriorated, my eyesight has been lost due to age (but I doubt it would have happened if I had not taken medication at 27) , dizziness is daily, I have poor circulation, sometimes shocks that scare me, tantrums, obsessions ... sometimes it seems that I break and survive.
And I was diagnosed with Asperger's at 40, and you can see that it's good for me to be classified with this label, because I'm pretty much given the name they give it (but you can see that they're excited so register with psychologists). And I'm afraid that my disability will be re-evaluated on the rise ... if I don't ask for it too, they're the ones who call me at home to quote me and even the last assessment was ex officio . I already have 73%, I don't know what else they want or what they expect me to get out of it to certify that they are less "skilled".
But a few months ago I turned around to take it again, my mother grows up, my father has dementia and all this scares me because I am ten years old without the ability to live on my own income. A little over a year ago I decided to die and gave myself up for a new life without considering the previous one (totally useless) ... it worked. I found a person I like very much, I fell in love for the first time in my life (at the age of 43) and I love her very much, even though she doesn't (she also has a partner), but I don't 'it matters because contact with her saved my life and is really the only reason I have to move on.
And that's why I turn to medication, for her ... even though she's anti-medication (but she's never seen me and we only communicate at a distance, if you saw me I would say 'legs help me!' ... I don't think so, she is very brave and sensible).
Aaaayshhh ... I feel like putting on a song (I do it all the time to get my head around it). Forgive the lyrics of the song if you find it offensive:
Farewell
Although it was not because of the anxiety, it became very evident at the age of 11 and I think it has to do with stopping taking the medication. I also think it affected me quite negatively when it came to relating to other people and performing at school.
Later, at the Institute, as I kept vomiting every few weeks, I became addicted to Primperán (metoclopramide), took it daily for nausea, and took it for seven years in a row on my own. that he was a barbiturate and that what he was doing was reducing anxiety along with gastric motility-, I would say until the age of 21.
When I stopped taking it, at the age of 26-27, I regained my anxiety, along with depression, OCD (within what would be Asperger's, but then I didn't know it) and no I know more. A general practitioner prescribed diazepan to me - I only took it for two days - and a few days later a psychiatrist prescribed me Anfranil (clomipramine hydrochloride) which I did not tolerate as it left me unconscious and then we finally tried citalopram. I was not warned that the vision I would lose was irretrievable, so it seems that farsighted people do not regain their vision when they stop taking the medication (I have already been confirmed by too many opticians and ophthalmologists) ... the prospects in Spain do not indicate passage between the irreversible side effects of citalopram.
And the daily nightmares of blood and liver that I suffered for 3 years in a row (and I have never had them again since 2009), the fact that I could not relax my hands (my palms were left wide open and tense), not being able to walk fast (the sight seemed like throwing water on a newly painted mural and everything seemed to dilute), my hands were shaking and I had to stop drawing and playing on the console and go from buying a coveted bike good balance and fell with one I took for rent). I gained 14 kilos and my blood pressure was 15 (when I still have 10 today, which is my usual). Seriously, citalopram is for never going to see a doctor again. Not even at work was I treated as an equal, just as if I were an unskilled fool (which I really am but not as exaggerated as medication made me seem).
A year and a half later (after leaving my job voluntarily because the GP refused to discharge me if I hadn't taken an anxiolytic before - echoes, the antidepressants still, but the anxiolytics that put them where I was able to do it-), towards the end of 2010, they gave me mianserine ... of all the medications I have always taken the lowest possible dose despite the obvious adverse effects they cause me. This medication released or inhibited all the bad warts I was carrying inside (luckily no one got hurt), and despite taking half the recommended minimum dose I started to get hemangiomas in my liver that stopped appearing when I went stop arresting her in 2015.
I have not taken any more medication, it is also true that my health has deteriorated, my eyesight has been lost due to age (but I doubt it would have happened if I had not taken medication at 27) , dizziness is daily, I have poor circulation, sometimes shocks that scare me, tantrums, obsessions ... sometimes it seems that I break and survive.
And I was diagnosed with Asperger's at 40, and you can see that it's good for me to be classified with this label, because I'm pretty much given the name they give it (but you can see that they're excited so register with psychologists). And I'm afraid that my disability will be re-evaluated on the rise ... if I don't ask for it too, they're the ones who call me at home to quote me and even the last assessment was ex officio . I already have 73%, I don't know what else they want or what they expect me to get out of it to certify that they are less "skilled".
But a few months ago I turned around to take it again, my mother grows up, my father has dementia and all this scares me because I am ten years old without the ability to live on my own income. A little over a year ago I decided to die and gave myself up for a new life without considering the previous one (totally useless) ... it worked. I found a person I like very much, I fell in love for the first time in my life (at the age of 43) and I love her very much, even though she doesn't (she also has a partner), but I don't 'it matters because contact with her saved my life and is really the only reason I have to move on.
And that's why I turn to medication, for her ... even though she's anti-medication (but she's never seen me and we only communicate at a distance, if you saw me I would say 'legs help me!' ... I don't think so, she is very brave and sensible).
Aaaayshhh ... I feel like putting on a song (I do it all the time to get my head around it). Forgive the lyrics of the song if you find it offensive:
Jo no prenc medicació, em nego. Durant la meva vida n'he prés moltes, quan era petit (un nadó de mesos) em van donar Luminals (fenobarbital) per les convulsions i després van pasar a les luminaletes que són una dosi més baixa, vaig estar prenent aquesta merda fins els 9 anys.
Tot i que no eren pas per l'ansietat, aquesta es va fer molt manifesta als 11 anys i crec que te a veure amb deixar de prendre la medicació. També crec que em va afectar bastant negativament alhora de relacionar-me amb les altres persones i rendir a l'escola.
Més tard, ja a l'Institut, com que no parava de vomitar cada poques setmanes em vaig fer asidu del Primperán (metoclopramida), el prenía a diari per les nàusees i el vaig prendre durant un set anys seguits pel meu propi compte -desconeixía que era un barbitúric i que el que feia era reduïr l'ansietat junt amb la motilitat gàstrica-, diría que fins els 21 anys.
Al deixar-lo de prendre, als pocs anys, als 26-27 anys, em va tornar a agafar l'ansietat, junt amb la depressió, el TOC (dins del que sería l'Asperger, però llavors no ho sabía) i no se que més. Un metge de capçalera em va receptar diazepan -només el vaig soportar dos dies- i dies més tard un psiquiatre em va receptar l'Anafranil (clomipramina hidroclorur) que no vaig tolerar doncs em deixava inconscient i llavors vem provar definitivament amb el citalopram. No em van advertir pas que la vista que perdría era irrecuperable, pel que es veu els hipermetreopes no recuperen la visió quan deixen de prendre la medicació (m'ho han confirmat ja masses óptics i oftalmòlegs)... els prospectes a Espanya no ho indiquen pas entre els efectes secundaris irreversibles del citalopram.
I els malsons de sang i fetge diaris que vaig patir durant 3 anys seguits (i no n'he tornat a tenir mai més desde el 2009), el fet de no poder relaxar les mans (es quedaven els palmells ben oberts i tensos), no poder caminar depressa (la visió semblava com si llencessis aigua sobre un mural recent pintat i tot semblava diluïr-se), les mans tremolaven i vaig haber de deixar de dibuixar i jugar a la consola i passar de comprar una anhelada bicicleta (no tenía bon equilibri i queía amb una que vaig agafar de lloguer). Vaig apujar 14 Kilos de pes i tenía la tensió arterial a 15 (quan fins i tot avuí día la tinc a 10, que és la meva de sempre).
De debó que el citalopram es per no apropar-se mai més a un metge. Ni tan sols a la feina em tractaven com a un igual, només com si fós un babau poc espavilat (que realment ho sóc però no tan exagerat com m'ho feia semblar la medicació).
Un any i mig més tard (després de deixar la feina voluntariament perquè el metge de capçalera es va negar a donar-me la baixa si no prenía abans un ansiolític -ecs, els antidepressius encara, però els ansiolítics que se'ls posin per on els hi càpiga-), cap a finals del 2010, em van donar mianserina... de totes les medicacions sempre he prés la dosi més baixa possible tot i els efectes adversos evidents que em causen.
Aquesta medicació va alliberar o desnihibir tota la mala òstia que portava a dins (per sort ningú va prendre mal), i tot i prendre la meitat de la dosi mínima recomenada em van començar a sortir hemangiomes al fetge que van deixar d'aparèixer quan vaig deixar de prende-la el 2015.
No he tornat a prende més medicació, també és cert que la meva salut se n'ha anat a fer punyetes, la vista ha perdut per causes de l'edat (però tinc el dubte de que hagués passat de no prendre medicació als 27), els vertígens són diaris, tinc mala circulació, de vegades sacsejades que m'espanten, atacs d'ira, obsessions... de vegades sembla que em trenco i sobrevisc.
I em van diagnosticar l'Asperger als 40, que ja veus de que em serveix a mi que em classifiquin amb aquesta etiqueta, doncs ja de sobres com sóc li posin el nom que li posin (però es veu que els hi fa il·lusió registrar-me així als psicòlegs).
I em fa por que em tornin a valorar la discapacitat a l'alça... si es que no ho demano ni jo, són ells que em truquen a casa per citar-me i fins i tot l'última valoració fou d'ofici. Ja tinc un 73%, no se pas que mes volen o que esperen que en tregui jo de certificar que són menys "hàbil".
Però fa uns mesos que li dono voltes altre cop a prendre-la, la meva mare es fa gran, el meu pare té deméncia i tot plegat m'espanta perquè em trobo a deu anys vista sense capacitat de viure dels meus propis ingresos.
Fa poc més d'un any vaig decidir morir-me i em vaig donar per mort per fer una nova vida sense tenir en compte l'anterior (totalment inservible)... va funcionar.
Vaig trobar-me una persona que m'agrada molt, em vaig enamorar per primera vegada en ma vida (als 43 llavors) i n'estic molt d'ella, tot i que ella no (a més te parella), però no m'importa perquè el contacte amb ella em va salvar la vida i realment és l'única raó que tinc per seguir endavant.
I per això li dono voltes a la medicació, per ella... tot i que ella és antimedicació (però es que no m'ha vist mai i només ens comuniquem a distància, si em veiés diría 'cames ajudeu-me!'... no crec, és molt valenta i assenyada).
Aaaayshhh... tinc ganes de posar-me una cançó (ho faig continuament per esbargir-me el cap de tot plegat). Perdoneu la lletra de la cançó si us resulta ofensiva:
Tot i que no eren pas per l'ansietat, aquesta es va fer molt manifesta als 11 anys i crec que te a veure amb deixar de prendre la medicació. També crec que em va afectar bastant negativament alhora de relacionar-me amb les altres persones i rendir a l'escola.
Més tard, ja a l'Institut, com que no parava de vomitar cada poques setmanes em vaig fer asidu del Primperán (metoclopramida), el prenía a diari per les nàusees i el vaig prendre durant un set anys seguits pel meu propi compte -desconeixía que era un barbitúric i que el que feia era reduïr l'ansietat junt amb la motilitat gàstrica-, diría que fins els 21 anys.
Al deixar-lo de prendre, als pocs anys, als 26-27 anys, em va tornar a agafar l'ansietat, junt amb la depressió, el TOC (dins del que sería l'Asperger, però llavors no ho sabía) i no se que més. Un metge de capçalera em va receptar diazepan -només el vaig soportar dos dies- i dies més tard un psiquiatre em va receptar l'Anafranil (clomipramina hidroclorur) que no vaig tolerar doncs em deixava inconscient i llavors vem provar definitivament amb el citalopram. No em van advertir pas que la vista que perdría era irrecuperable, pel que es veu els hipermetreopes no recuperen la visió quan deixen de prendre la medicació (m'ho han confirmat ja masses óptics i oftalmòlegs)... els prospectes a Espanya no ho indiquen pas entre els efectes secundaris irreversibles del citalopram.
I els malsons de sang i fetge diaris que vaig patir durant 3 anys seguits (i no n'he tornat a tenir mai més desde el 2009), el fet de no poder relaxar les mans (es quedaven els palmells ben oberts i tensos), no poder caminar depressa (la visió semblava com si llencessis aigua sobre un mural recent pintat i tot semblava diluïr-se), les mans tremolaven i vaig haber de deixar de dibuixar i jugar a la consola i passar de comprar una anhelada bicicleta (no tenía bon equilibri i queía amb una que vaig agafar de lloguer). Vaig apujar 14 Kilos de pes i tenía la tensió arterial a 15 (quan fins i tot avuí día la tinc a 10, que és la meva de sempre).
De debó que el citalopram es per no apropar-se mai més a un metge. Ni tan sols a la feina em tractaven com a un igual, només com si fós un babau poc espavilat (que realment ho sóc però no tan exagerat com m'ho feia semblar la medicació).
Un any i mig més tard (després de deixar la feina voluntariament perquè el metge de capçalera es va negar a donar-me la baixa si no prenía abans un ansiolític -ecs, els antidepressius encara, però els ansiolítics que se'ls posin per on els hi càpiga-), cap a finals del 2010, em van donar mianserina... de totes les medicacions sempre he prés la dosi més baixa possible tot i els efectes adversos evidents que em causen.
Aquesta medicació va alliberar o desnihibir tota la mala òstia que portava a dins (per sort ningú va prendre mal), i tot i prendre la meitat de la dosi mínima recomenada em van començar a sortir hemangiomes al fetge que van deixar d'aparèixer quan vaig deixar de prende-la el 2015.
No he tornat a prende més medicació, també és cert que la meva salut se n'ha anat a fer punyetes, la vista ha perdut per causes de l'edat (però tinc el dubte de que hagués passat de no prendre medicació als 27), els vertígens són diaris, tinc mala circulació, de vegades sacsejades que m'espanten, atacs d'ira, obsessions... de vegades sembla que em trenco i sobrevisc.
I em van diagnosticar l'Asperger als 40, que ja veus de que em serveix a mi que em classifiquin amb aquesta etiqueta, doncs ja de sobres com sóc li posin el nom que li posin (però es veu que els hi fa il·lusió registrar-me així als psicòlegs).
I em fa por que em tornin a valorar la discapacitat a l'alça... si es que no ho demano ni jo, són ells que em truquen a casa per citar-me i fins i tot l'última valoració fou d'ofici. Ja tinc un 73%, no se pas que mes volen o que esperen que en tregui jo de certificar que són menys "hàbil".
Però fa uns mesos que li dono voltes altre cop a prendre-la, la meva mare es fa gran, el meu pare té deméncia i tot plegat m'espanta perquè em trobo a deu anys vista sense capacitat de viure dels meus propis ingresos.
Fa poc més d'un any vaig decidir morir-me i em vaig donar per mort per fer una nova vida sense tenir en compte l'anterior (totalment inservible)... va funcionar.
Vaig trobar-me una persona que m'agrada molt, em vaig enamorar per primera vegada en ma vida (als 43 llavors) i n'estic molt d'ella, tot i que ella no (a més te parella), però no m'importa perquè el contacte amb ella em va salvar la vida i realment és l'única raó que tinc per seguir endavant.
I per això li dono voltes a la medicació, per ella... tot i que ella és antimedicació (però es que no m'ha vist mai i només ens comuniquem a distància, si em veiés diría 'cames ajudeu-me!'... no crec, és molt valenta i assenyada).
Aaaayshhh... tinc ganes de posar-me una cançó (ho faig continuament per esbargir-me el cap de tot plegat). Perdoneu la lletra de la cançó si us resulta ofensiva:
Farewell
